|
|
José Luis Pérez Pont, director d'Intracity |
Intracity pretén ser una experiència de mediació social a través de noves tipologies d'art en l'espai públic, que fa una crida a la consciència col·lectiva sobre les múltiples problemàtiques que componen la quotidianitat, alienes habitualment al nostre domini però no a la seua identificació i representació. Els projectes seleccionats en aquesta primera edició han sigut pensats en termes d'intervenció específica deslocalitzada i aborden aspectes comuns als diversos nuclis urbans integrats en el procés d'intercanvi i d'interconnexió que perseguix Intracity. Tot seguit exposem les següents notes perquè servisquen com a aproximació als projectes que al llarg del llibre es mostren. Usue Arrieta i Vicente Vázquez a Visca la Festa: mala herba mai no mor, han volgut rendir tribut a un dels motors més comuns de l'associació civil, la festa, de manera que naturalitzen un element conflictiu de la cultura popular local a fi de destapar tabús i de generar un fòrum de discussió obert en Internet. Al carrer, els transeünts han pogut apreciar els resultats per mitjà de missatges escrits amb llavors de gespa que van ser llegibles amb el creixement. El projecte d'Art al Quadrat (Monica i Gema del Rei), Pròxima construcció, pren la plaça més representativa de cada municipi per a ser invadida per la promoció immobiliària d'un habitatge de luxe. La peça parla de l'especulació i de la construcció que està tan prop de la nostra vida quotidiana i de com els espai privats van a poc a poc apoderant-se dels públics, siguen o no espais culturals o naturals protegits, i s'emporten per davant símbols de la identitat dels pobles i en modifiquen els costums. Per la seua banda José Begega, amb Què vols ser de major? Clínica Cyborg, presenta un treball que per mitjà de la inserció d'una campanya publicitària en l'espai públic, utilitzant els mitjans i els suports habituals destinats a aquest fi, llança un qüestionament sobre els cànons de bellesa imposats des dels mitjans de comunicació de masses, amb la qual cosa introdueix elements de reflexió sobre els discursos de gènere i d'identitat. El projecte Món al·lucinació, de Gudrun Bittner, pega la volta a una coneguda campanya de publicitat amb tres antiespots publicitaris que analitzen els conceptes d'oci, de vacances i de diversió oferits als espectadors, tot qüestionant al seu torn la repercussió social i ambiental derivada de la massiva urbanització del territori, a més de l'efecte de tot allò espectacular en la confecció de l'imaginari col·lectiu. David Ferrando Giraut per mitjà del seu projecte Punts d'interés arqueològic per a futurs oblidats, aborda l'ús de l'urbanisme i de l'arquitectura com a ferramentes de transformació cosmètica de les ciutats, la qual cosa obliga al seu torn a una revisió de la contornada, dels espais que queden fora de la llum del focus, convertits en perifèria poblada de marginalitat, d'infrahabitatge i de residus. Per mitjà d'un mapa els localitza i els fa visibles per facilitar-ne el coneixement públic. Daniel Rabanaque i Meritxel Pérez presenten Atraccions Paniagua, compost de dues peces simètriques sobre un suport itinerant, tradicional i pròxim per a invitar a una reflexió sobre els fenòmens migratoris. Es tracta que el públic cedisca la pròpia imatge per a completar la fotografia, amb la qual cosa posa en relació l'individu amb dos temps migratoris: l'exili espanyol al final de la guerra civil i els èxodes africans per mar, tot perseguint en ambdós casos el pa i l'aigua. Mariola Sánchez i el seu Orange Crane obrin el debat sobre l'origen agrícola de la comarca i la seua tradició contrasta amb l'actual aplicació de pesticides i adobs químics per al cultiu d'híbrids forans del taronger o la implantació de polígons industrials sobre terrenys fèrtils de cultiu. Jugant amb els contrastos ens invita a aconseguir, amb perícia, un exemplar de taronja cultivat de manera ecològica.
La ciutat, com sabem, és un espai urbà en un entorn territorial subjecte a tot tipus de condicionants econòmics, polítics i socials on es desenvolupa un elevat nivell d'activitat i de convivència. L'auge imparable de l'individualisme implica reconéixer formes de control social molt diferents de les que apareixerien en una situació en què predominara la consciència col·lectiva. Tal com ho expressen Jean Remy i Liliane Voyé en el seu assaig La ciudad ¿Hacia una nueva definición?1, en una societat de masses la suma de subjectes "actius" induïx a la formació de processos col·lectius de retroacció relacionats sobretot amb opcions semblants, tot associant el procés d'individualisme a la canalització i a l'homogeneïtzació.
La multiplicació d'escenes en què es desenvolupa el continu de la quotidianitat provoca, en correspondència, la proliferació de bastidors en la vida social, que formulen en la consciència de l'individu un esquema representacional de si mateix compost per una diversitat d'àrees d'interacció en què se succeïxen rols de caràcter aïllat que inevitablement el descontextualitzen. Des d'eixa primacia de la consciència individual fragmentada, l'observació i la relació amb l'entorn deixa d'estar subjecta a un únic tipus de funcions o de formes de vida derivats de la professió o de l'origen, amb la qual cosa es dóna visibilitat al valor del signe i es permet a l'individu convertir-se en subjecte d'elecció ja que no es troba condicionat per la consciència de grup i així es caracteritza a voluntat. Eixa eixida de l'anonimat del col·lectiu, practicada pel subjecte per mitjà de la construcció de la seua identitat, fa en realitat que se'n desdibuixen els perfils en veure's solapats per filtres que ho estereotipen. En l'estudi de Blanca Muñoz sobre la cultura global2, l'autora descriu la influència del model econòmic del capitalisme tardà com una forma de menyspreu a les capacitats i a les facultats humanes, una situació que s'encamina a la destrucció de la racionalitat social i a l'anul·lació de les aptituds creadores de l'espècie. La permanència d'aquesta antinatural economia requerix que l'individu perda la capacitat de raonar i que es convertisca la utopia i els ideals en enemics permanents de les societats de la planificació de la consciència. Una consciència modelada en gran manera pels impactes mediàtics que conduïxen al consum, com a forma de construcció de la identitat de l'individu, tingut aquest en compte com consumidor/client uniformat. L'interrogant s'obri sobre com l'estructura mental i existencial de l'individu es transforma en servitud i en repressió en compte del que podria ser progrés i avanç humà. La sobreacceleració subordina als subjectes basant-se en els instruments de la productivitat, fent-los esclaus d'una tecnologia que és utilitzada contra ells i els seus ideals. Eixa desarticulació social té els seus efectes sobre el model de democràcia, produeix la seua fallida en la participació efectiva dels ciutadans en la presa de decisions i queda reduïda la participació a una qüestió teòrica i no de tipus pràctic. Els fonaments de l'ordenació democràtica de la societat es veuen erosionats per mitjà d'un conjunt d'estratègies que obstruïxen els principis d'universalitat, de participació i d'informació veraç. La universalitat queda neutralitzada davant de les finalitats d'una economia que protegix els forts enfront dels dèbils. La presa de decisions sobre les qüestions públiques es debaten en cercles minoritaris amb poderosos interessos particulars ocultats als ciutadans. De la mateixa manera, el principi d'informació veraç es transforma en procediments per a crear l'opinió pública prefixada per la banalalitat, el cinisme i tot allò que falsifica.
Amb la democràcia postmoderna els ciutadans queden despolititzats i classificats com a segment de consumidors. El debilitament democràtic repercutix sobre els aspectes referits a la creació intel·lectual i artística, amb la qual cosa proliferen el pastitx i el plagi per mitjà de fórmules desenvolupades per al consum irreflexiu. Sens dubte, el paper de l'intel·lectual i del creador ha resultat especialment vulnerat amb l'arribada de la globalització; com és lògic, resultava molesta per als gestors del neocapitalisme la funció crítica del verdader artista, per la qual cosa l'anul·lació d'aquells corrents que no s'adeqüen al valor de mercat ha sigut realment feroç. L'estètica per a "white collars" imita la publicitat i el màrqueting -des del buit de sentit com a criteri d'eficàcia i de rendibilitat del mercat cultural postmodern- ja que són eixos els àmbits de la quotidianitat recognoscible per a la nova classe de professionals. Amb la mateixa ferocitat la indústria de l'oci i de l'entreteniment desenvolupa els seus formats destinats al públic juvenil, constituït en la seua principal audiència, on més enllà del mercat de discos, de roba i de cine sorgix un consum d'actituds juvenils centrades en el rebuig a l'escola i al coneixement, potenciat amb la introducció de la droga com a estratègia de neutralització de fenòmens com el Maig francés de 1968, la qual cosa complix la funció de contenció de possibles canvis socials i culturals, i evoluciona cap a l'anticulturalisme. Segons el sociòleg Colin Crouch, el concepte de postdemocràcia3 ens ajuda a descriure aquelles situacions en què l'avorriment, la frustració i la desil·lusió han aconseguit arrelar després d'un moment democràtic, i els poderosos interessos d'una minoria compten molt més que els del conjunt de les persones corrents a l'hora de fer que el sistema polític les tinga en compte; o aquelles altres situacions en què les elits polítiques han aprés a sortejar i a manipular les demandes populars i les persones han de ser persuadides per a votar per mitjà de campanyes publicitàries. De la mateixa manera, els formats de producció i de comercialització de l'oci contemporani han convertit el gaudi del temps lliure en una activitat massiva, directament lligada al consum, dissenyada per a evitar qualsevol autonomia mental i subjecta a factors de velocitat que substituïxen la realitat per mitjà de l'absurda ficció del cartó pedra, i bolquen sobre l'usuari una repetició imparable d'estímuls precuinats. La relació més comuna del ser humà amb la naturalesa oscil·la entre l'explotació econòmica dels seus recursos i les devastadores catàstrofes resultants de la seua activitat sísmica i climàtica; relacions en què s'establix una permanent tensió de forces on pareix clara l'afirmació d'allò natural, amb la qual cosa es desposseeix de supèrbia l'espècie, com a constatació d'una senzilla realitat, ben descrita per Antonio Orihuela en La voz común4, quan diu que "vivim instal·lats en el luxe, en allò irrepetible, de viure el present, i diem irrepetible perquè la naturalesa de la relació consumista que hem establert amb la resta del planeta no serà infinita, ni indefinidament reproduïble a curt termini". Vivim sota una constant política de fets consumats, on els senyals d'alarma ja no acaparen una atenció efectiva, i només les irresolubles conseqüències servixen per a fer visible l'error de càlcul. El verdader problema arriba quan, sense aplicar la intel·ligència, optem pel patiment que encadena un entropessó amb un altre, pedra despés de pedra, com un manual d'identitats en construcció, tot preservant per a l'estudi sociològiques fugaces llampades d'humans inserits en el via crucis del materialisme, on la rellevància de l'individu està determinada pels atributs que l'adornen i la seua personalitat es definix per la peculiaritat de l'efímera aparença. Els mateixos individus, encara que altres, més complaguts si és possible, alberguen el desig aprés de transcendència reproductible, inherent al nostre temps, per als quals la representació de l'èxit i el poder es compta per impactes mediàtics, com a relats visuals que confeccionen una fidel acta del nostre món de consum, on la metamorfosi del cos concentra la revolució egocèntrica del ser, anul·la qualsevol aspiració introspectiva i deriva cap a una homogeneïtzació identitària basada en la reafirmació de l'estètica diferencial. En paraules d'Albert Boadella en El rapto de Talía5, "es percep en la joventut una vocació de funcionaris voluntaris en la mundialització de les modes per a major glòria de les empreses que marquen els límits de la subversió…", abocats a una realitat precaritzada i absent de valors, subjecta pel domini de falsos plaers sovint insatisfets.
El desenvolupament logístic de l'abundància, eixe joc d'espills que fa multiplicar-se fins a l'infinit la sensació de diversitat i de necessitat de béns i de serveis concebuts per al consum massiu, suposa inevitablement la producció accelerada de rebutjos i de residus. Els afores de les ciutats tenen en comú la repetició d'escenes d'acumulació incontrolada de fems i la dispersió d'efectes domèstics abandonats, com a signe visible d'una globalització que afecta per igual l'esforçada imatge turística de progrés i d'opulència que perseguixen les ciutats i la rebotiga de ruïna que s'obvia en els seus marges, la qual cosa dóna com a resultat espais d'identitat intercanviable entre qualsevol ciutat.
Intracity estableix un discurs de confusió al mateix temps que un joc de semblances que fa difícil distingir les arquitectures i els espais que corresponen a cada municipi. Fusió però també desidentitat, eixa atròfia en els mecanismes que abans donava caràcter a les cultures s'anomena globalització, és la renúncia forçada no sols a la diferència formal sinó que imposa la uniformitat existencial. Es tracta d'una pèrdua de valors i de principis per l'assentament d'un nou orde que pressiona d'una manera il·limitada i impregna l'individu d'un estar angoixat, tot alterant el seu equilibri i desembocant en un permanent mal humor que poc té a veure, en molts casos, amb el caràcter general d'algunes cultures. Tant els projectes seleccionats com el procés de gestió d'Intracity han resultat generadors d'un espai d'intercanvi que ha enriquit, d'una manera o d'una altra, els implicats i que ha projectat al seu torn -d'acord amb la seua escala- una subtil dispersió de pensaments a peu de carrer que pogueren servir per a fer-nos recordar que no tot està perdut.
1 Remy, Jean i Voyé, Liliane (2006): La ciudad ¿Hacia una nueva definición?, Vitoria-Gasteiz, Basaría.2 Muñoz, Blanca (2005): La cultura global. Medios de comunicación, cultura e ideología en la sociedad globalizada, Madrid, Pearson.3 Crouch, Colin (2004): Posdemocracia, Taurus, Madrid.4 Orihuela, Antonio (2004): La voz común, Tierradenadie, Madrid.5 Boadella, Albert (2000): El rapto de Talía, Debolsillo, Barcelona.
|
|
|
|