El tren marxa entre blocs d’habitatges de colors pastel amb estenedors de robes clares; s'endinsa per la cara interna de les construccions de quatre o cinc pisos amb una forta presència cúbica. Sempre acabem niuant en caixes. Com creixen les ciutats!

Se succeïxen barris amb la mateixa tipologia. Les portes del tren van obrint-se i tancant-se en cada parada. En el trajecte diari al treball, al centre educatiu, als encàrrecs i a la casa sona el xoc de les peces del vagó, passos i paquets, escasses converses.

La major part de la població mundial viu hui en dia en ciutats. Aquestes urbs creixen a ritme vertiginós. Infraestructures i construccions que configuraran el territori de futures generacions estan convulsionades per la pressa i per l'estrés, per l'èxit personal i per l'obtenció de beneficis immediats. El disseny es realitza a vista de pardal, a fi d’aconseguir mobilitat i eficàcia. Des d'aquesta perspectiva estratègica, les ciutats són nodes dins d'una àmplia xarxa de connexions ràpides, entre cities, entre centres neuràlgics d'òrgans de decisió, d’administració i de subministraments.

La city és un circuit que s'estén al llarg de les àrees metropolitanes de les grans urbs; un espai ja humanament inabastable on la nostra vida quotidiana es minimitza en intermitents connexions entre punts cartogràfics massivament utilitzats i cada vegada més distanciats. La nostra vivència es reduïx a impulsos independents entre localitzacions espacials diferents. Moltes xarxes i nodes estan col·lapsats. La ciutat necessita fagocitar més espai, créixer encara més. La seua dimensió s'està duplicant, triplicant, quadruplicant… independentment de la població o de la necessitat espacial. És una acció de no-retorn impulsada per un agressiu sistema econòmic global i infestada de grandiosos projectes firmats per arquitectes i enginyers de renom.

En l’skyline s’observen els edificis paradigmàtics de l'arquitectura moderna. En una planura, les rotondes ens permeten veure en totes direccions: est, oest, nord, sud,… però tan sols interpretem la senyalètica que ens porta del centre a la perifèria, de la perifèria al centre i d'una població a una altra. A la llunyania s’albiren els rètols de grans cadenes comercials. Els mateixos serveis i infraestructures distribuïts al llarg de tot el territori ens garantixen l'aprovisionament i ens alliberen de l'angoixa que el desplaçament en si mateix comporta.

En l’àmbit local, dins de la ciutat, l'intracity, la nostra vida quotidiana queda determinada per aquesta formalització de l'espai. Una efectivitat que provoca inhibició, que ens convertix en perfectes desconeguts entre els quals habitem el mateix espai i ens fa indiferents cap als problemes dels altres. Un orde enfront del qual també hem creat mecanismes de desinhibició (amb el pagament previ) amb estandarditzades experiències independents en espais d'oci virtuals, privats o semipúblics.

Els centres urbans "s'han posat guapos", s'han arreglat. Les ruïnes d'esglésies i algun monument de segles arrere han sigut recentment restaurats. En solars d'edificacions derrocades hi ha línies pintades al sòl que delimiten espais d'aparcament entre parets mitgeres. Algun taulellet evoca vivències passades. Els espais públics estan niuats per nombrosos objectes: rechamantes escultures públiques, elements de mobiliari urbà, suports publicitaris i terrasses de bars. Signes estètics que es reconeixen semblants als d'altres poblacions.

La ciutat, el projecte modern per excel·lència, és objecte dereflexió. Enfront de la formalització urbanística, s'accentua la necessitat de rescatar l'aspecte social i el caràcter públic de l'espai urbà; l'individu com a centre d'una ciutat humanitzada. Aquesta "recuperació social" promou la revisió de l'homogeneïtzació en la representació en l'espai públic i la multiplicitat de realitats; proclama la mescladissa, la diferència i la diversitat dels individus que formen part de la ciutat. Des d'aquesta perspectiva, l'espai urbà es presenta com el lloc de la comunicació, en el qual es poden establir i desenvolupar les relacions socials basades en el compromís i la col·laboració. Els valors d'iniciativa i de responsabilitat individual s'unixen ací a la reivindicació del col·lectiu per a reclamar la construcció d'un espai social. Des d'iniciatives locals a iniciatives globals es parla de potenciar el diàleg, el debat, l'intercanvi i la participació per generar nous models de convivència; es parla d'inventar una altra forma de gestió de recursos, altres models enfront del de la carrera de la competitivitat sense quarter.

Des del món de l'art, un estés sector defén l'art com a agent actiu en aquesta tasca de construcció d'un espai social en què la ciutat, l'espai urbà, és el marc inigualable. La pràctica i la crítica artística contemporànies han dedicat una bona part del seu interés a la presentació de qualsevol tipus de tàctiques postmodernes que ens sorprenguen i ens traguen de la rutina; que creen curtcircuits en les formes establertes de relació i de representació; que es reapropien d'espais, de símbols i d’icones i, per tant, que donen oportunitat de reapropiació als ciutadans a través de les al·legories entorn dels codis establerts, dels paral·lelisme de situacions i d’èpoques, de la possibilitat de ser un altre. Aquestes tàctiques a què es fan referència són majoritàriament efímeres, es desenvolupen en la immediatesa i en l'àmbit local. Els artífexs (artistes, arquitectes, activistes...) reclamen aquesta condició precària de la manifestació efímera com a portadora d'experiències col·lectives.

Les intervencions artístiques en l'espai urbà com a situació no repetible i passatgera, promogudes per institucions o realitzades per iniciativa d'artistes o de col·lectius, són molt nombroses i variades. En aquestes tres últimes dècades, en qualsevol tipus de poblacions espanyoles, s'hi han realitzat experiències d'intervenció en l'espai urbà de vegades interessants, de vegades agregatives, de vegades polèmiques i altres vegades decebedores. Podem trobar iniciatives que tracten de repensar vivències i històries de ciutat (com ara Idensitat o el Projecte Carrer) auspiciades per ajuntaments democràtics, si bé hem d'indicar que no s'impulsen amb el mateix interés que les col·leccions d'escultura pública o d'art públic de caràcter objectual i de tipus modernista. Aquest aspecte és important, perquè la promoció estatal i privada sol ser fonamental en aquest tipus de treballs per la seua ubicació en l'esfera pública i les despeses de realització dels projectes (en la majoria, la dotació pressupostària és fins ara irrisòria).

Si bé s'ha de valorar de manera positiva l'increment de convocatòries innovadores que permeten la realització de qualsevol tipus d'intervencions, cal ser-ne crític amb el plantejament "espectacular". De la mateixa manera, cal potenciar i demandar programes de gestió a llarg termini, estudis que valoren la producció realitzada, a més de directrius de realització, de manteniment i de conservació dels treballs. La materialització pràctica continua encara hui sent un desafiament i s'ha d'exigir major responsabilitat a tots els agents que participen en el procés, principalment a gestors, a polítics i a creadors de treballs en l'esfera pública.

La intervenció artística en l'espai urbà es troba hui en ple mainstream internacional; moltes vegades és difícil fer quelcom que no siga intervenció. El discurs és conegut. Més enllà de l'esdeveniment, el desafiament és aconseguir eixa implicació amb el ciutadà que utilitza l'espai on es desenvolupa la dita intervenció. Aquesta proclamació d'intencions és molt comuna en esdeveniments d'art públic però, ¿es qüestionen realment les institucions i la vida quotidiana? S'aconseguix experimentar una altra experiència? Per què no s'insistix més en el treball sobre el terreny?

El suport teòric d'aquestes propostes, i no sempre el pràctic, es basa en una forta implicació social. Intervindre en l'espai urbà és ser-ne partícip directe. Per tant, és necessari formar-ne part en el desenvolupament quotidià. Aquesta proliferació de propostes contextuals en què l'artista actua amb una marcada responsabilitat social és fruit de l'assimilació d'uns determinats referents teòrics que des dels anys seixanta debaten en el panorama artístic internacional.

L'artista penetra en la ciutat, la recorre, la practica, l'altera, hi actua i intenta arreplegar-ne els ecos, la memòria. En aquest sentit, l'espai urbà en si mateix es consolida com un espai creatiu diferent. Com a espai social i polític, l'artista reflexiona sobre qui o sobre què el determina (el poder) i sobre els mitjans a través dels quals actua (els sistemes de representació). L'art en l'espai urbà, si vol arribar a comunicar, ha de competir amb la imatgeria del context mediàtic i amb el mercat de masses per aconseguir atraure l'atenció d'una audiència que no és receptiva a l'estètica de l'artista. Aquests treballs, crítics davant de situacions d'injustícia, de violència o de falta de consideració, desperten la nostra consciència en sensibilitzar-nos de les problemàtiques directament relacionades amb l'espai urbà, com ara l'especulació immobiliària i la consegüent inaccessibilitat a un habitatge, el desenvolupament insostenible i la falta de respecte al medi ambient, o la immigració, el turisme estandarditzat i la imparable presència i influència de la publicitat.

Com es pot fer que l'espai públic no siga propietat exclusiva ni de les grans empreses, ni dels polítics ni, fins i tot, dels artistes?

El qüestionament de les institucions a través de l'activisme polític que demana amb força un espai per a tots, fa un gran insistència a reclamar les "històries polifòniques", les diferents narratives de la nostra societat, i fa visibles els que "no tenen veu" (minories ètniques, dones, homosexuals, etc). La influència d'una ideologia d'esquerres, feminista o ètnica, i el rebuig de les idees modernistes (mitificació de l'artista geni i de l'objecte d'art), es rastreja al llarg de les diferents tendències de l'art contemporani que eviten l'autoria, incentiven el procés per damunt del producte final –no consumir el producte final, sinó estar en el nivell de l'acció, en temps real, en viu- i desenvolupen un art en què es debat àmpliament sobre la naturalesa del públic –els marcs de referència, la localització i les diverses identitats culturals-. S’ha recorregut un llarg camí: el rebuig de la commemoració, de l'objecte comercial, passant per la consideració experimental de l'entorn, els interessos de la comunitat, la comunitat com a coautora i la implicació d'altres disciplines.

Encara que és cert que la complexitat de l'art en l'espai urbà actual era impensable fa quatre dècades, també és cert que, en la majoria de les ocasions, l'espai urbà tan sols és un espai creatiu diferent dins dels circuits artístics convencionals; i que la implicació social i la relació amb el ciutadà en la majoria de les ocasions és difícil de constatar en la pràctica artística (i que, com hem indicat, sol ser la columna vertebral de la teoria). Lògicament, alguns projectes, de forma aïllada, són molt vàlids.

Blogs i pàgines web es creen constantment associades a projectes d'art públic. Fluïxen tot tipus d'iniciatives "en procés", amb un inici i una expansió sense límit.

Les idees artístiques exposades en Intracity han buscat així "altres espais i projectes" per a la seua gestió, producció i difusió social, en què internet és un dels espais de comunicació per excel·lència; una esfera pública en què tots podem participar al mateix nivell i generar projectes associats. Aquestes articulacions de xarxes físiques o virtuals entre tots els interessats han adquirit en aquests últims anys una important dimensió teòrica i pràctica que l’ha convertida en una de les línies més interessants de l'art en l'esfera pública.

El cas en què ens trobem, intracity, incidix en el caràcter efímer i deslocalitzat de problemàtiques intercanviables entre nuclis urbans pròxims i pertanyents a la mateixa àrea metropolitana, on experimentem el nostre nomadisme i la nostra transitorietat quotidiana. Aquest projecte itinerant presenta n interessant enfocament contemporani, ja que potencia els punts de connexió entre realitats pròximes alhora que és conscient de les diferents lectures que una mateixa obra té en cada una d'eixes realitats.

Des d'una perspectiva de futur, per a posteriors convocatòries caldrà fer balanç de si la intenció programàtica d'aquests projectes s'ha vist reflectida en el seu desenvolupament pràctic; de si ha tingut lloc i de quina forma s'ha produït en cada lloc l'experiència; i si, a través de l'esdeveniment, s'ha produït la comunicació i la mediació entre els ciutadans. De la mateixa manera, aquesta anàlisi dels processos permetrà plantejar-se majors desafiaments per a aquest camp de proves d'altres propostes artístiques.

Una nova iniciativa, un nou enfocament, sempre; tant de bo que siga de llarg recorregut.