Emilio Martínez, Dir. Departament d'Escultura de la UPV La pèrdua de lloc en l'art contemporani

L'íntima relació amb el lloc és una situació igualment important i canviant que definirà el desenvolupament i les característiques de l'art en l'actualitat. Algunes de les reflexions més fructíferes sobre art contemporani han interrogat aquesta situació. L'assaig de Rosalind krauss L'escultura en el camp expandit assegurava que la relació de l'art amb el lloc seria un element determinant en la nova naturalesa de les pràctiques artístiques contemporànies, que fins llavors s'emmarcaven dins de la disciplina de l'escultura. La relació intima entre escultura i arquitectura i la seua identificació amb el lloc d'emplaçament era clau per a entendre naturalesa de l'escultura fins a finals del segle XIX. Sota el concepte lògica del monument, l'escultura era un fita, ubicada en un lloc concret que assenyalava un significat/esdeveniment específic. Figuratiu i vertical, amb un pedestal mediador entre l'emplaçament i el signe representacional pertanyia a la lògica de la representació i de la senyalització. Els Burgesos de Caleu, Les portes de l'infern, el Balzac, de Rodin, són un indicador d'un canvi en aquesta situació. En Els Burgesos de Caleu, Rodin reduïx el pedestal a la mínima expressió i l'integra en l'escultura mateix. Les portes de l'infern, concebuda expressament per a un lloc concret, és finalment ubicada en un emplaçament diferent del previst inicialment. Finalment, el Balzac és tractat amb una subjectivitat temàtica i formal que produïx un enorme rebuig entre el públic de l'època. Aquests esdeveniments suposen els primers indicis d'un qüestionament cada vegada major de la "lògica del monument" imperant fins eixe moment, cosa que deixa entreveure un procés gradual de pèrdua de lloc, propi de l'escultura dins d'eixa mateixa lògica. La fragmentació, l'absorció de la base o del pedestal, la representació dels materials o dels processos constructius, eren algunes de les operacions artístiques que definirien les noves condicions en què es mouria l'art durant el segle XX i serà definit per Rosalind Krauss com "condició negativa" del monument. Tot això donarà lloc al monument modernista abstracte, autoreferencial, desplaçat. Aquesta situació patirà una transformació radical en la segona mitat del segle XX amb l'aparició d'una sèrie de pràctiques artístiques que ja no atenen a aquestes lògiques del monument i, fins i tot, resulten difícilment classificables com a escultures. El minimal, el lad art, el process art als Estats Units plantegen conceptes nous en la relació amb l'objecte escultòric i amb el lloc on es materialitzen aquestes practiques. En un intent de descriure els canvis que s'estaven operant en l'art, Rosalind Krauss plantejarà un esquema d'estructuració d'aquestes noves manifestacions artístiques a partir del binomi arquitectura - paisatge1. Conceptes ambdós estretament lligats a la noció de lloc. Descriu un tipus d'obra que reclama una ubicació específica, una relació contextual amb el lloc on s'instal·len. Una necessitat d'inscripció que concretarà la idea de lloc en la d’ubicació específica. Potser serà en el landart on més evidentment trobem aquest procés de reinscripció de l'art en el lloc, sitespecific ( Robert Smithson, Michael Heizer, Walter de Maria, etc.). No obstant això, és en les practiques artístiques relacionades amb l'arquitectura, amb la ciutat, on cada vegada és major la necessitat de reinscripció de l'art en el seu context, que no serà exclusivament físic, arquitectònic, sinó també social: "tant els artistes que treballen en el domini públic de la ciutat -parcs, el carrer, jardins- com els que preferixen els solitaris paisatges desèrtics, ambdós han necessitat lligar l'obra dialècticament al lloc2". Aquesta necessitat de reinscripció, aquesta recerca del lloc, dins d'un context físic i social, ja siga en la naturalesa o en la ciutat, corre en paral·lel i en direcció oposada a una deslocalització de l'art actual sense precedents. Per a algunes persones, els processos de reinscripció suposaran, el cant del cigne, l'última manifestació de l'art tal com l'entenem en l'actualitat3. La irrupció de les noves tecnologies basades en la capacitat de transmetre informació amb senyals elèctrics, permet una "intercomunicació quasi instantània" i sense precedents, entre el factor i l'espectador. Mentre que en les tècniques de la imatge que han experimentat un major desenvolupament en el segle XX -la fotografia i el cine- la imatge virtual es transmetia en diferit, la imatge transmesa a través de tecnologies electromagnètiques es transmet en temps real. La deslocalització anunciada es donarà en termes de "dislocació espacial i temporal", la qual cosa permet una absoluta virtualització. "Avancem contra la barrera del temps, la virtualitat és la velocitat electromagnètica que ens porta al límit de l'acceleració, és una barrera que no es pot passar... hem aconseguit ja la velocitat de la llum4". Es tracta de l'emissió i de la recepció d'imatges en temps real que desapareixen una vegada se n'ha transmés el sentit. La virtualitat ens oferix una experiència sensitiva que desapareix sense el residu objectual d'allò que l'ha produïda. El continu desplaçament des de l'objecte artístic cap a l'esdeveniment és un dels processos mes importants en l'art des de principis del segle XX, a partir principalment de la influència de les disciplines temporals, el teatre, la dansa, i que sota la forma de performance constituïx un dels mitjans d'expressió artístics que acompanyarà tot el discórrer de l'art modern fins als nostres dies. Les noves tecnologies permetran, en aquest nivell performatiu, l'eliminació de la presència del factor i de l'espectador en el lloc concret. El factor i l'espectador podran ocupar situacions espaciotemporals completament diferents, amb la qual cosa faran innecessari l'objecte artístic com a vehiculador de l'experiència estètica, i serà substituït per la màquina que generarà les imatges o els estímuls necessaris per a l'experiència i que seran totalment instrumentals, temporals, sense residu objectual. Per a Virilio, aquesta nova situació de l'art està vinculada amb la seua dimensió com a energia en transformació: "la deslocalització de la qual estic parlant procedix de l'electromagnetisme. Els problemes de la proximitat, de la localització, si hom vol, han estat sempre vinculats a les energies… Es necessita energia per a deslocalitzar, per a perdre el lloc". Des de l'energia pròpia de la dimensió animal del ser humà i que es manifestava per la relació de proximitat, immediatesa amb el medi, amb el lloc que proporciona la seua capacitat d'anar a peu o a cavall. Tot això passant per l'energia pròpia del desenvolupament de les tecnologies mecàniques, representades pel ferrocarril o per l'automòbil, i el distanciament que ens proporcionara respecte al lloc convertit en paisatge cinètic. Fins a la nova era, on les tecnologies electromagnètiques ens proporcionaran una relació quasi instantània amb els esdeveniments i amb els llocs virtuals. Per a Virilio, en aquesta situació "l'art ja no té lloc, s'ha convertit en pura energia", almenys l'art tal com el concebem en l'actualitat. "El jo és el centre del món; com podria, en efecte, existir un món en què el jo no siga el centre? Una fenomenologia de l'espai, com una fenomenologia del temps, tindria el seu punt de partida en el lloc que ocupa el meu cos. Ací i ara, prenent-lo com a centre5". La percepció de l'obra d'art a través de la "presència" de l'objecte artístic està posada en dubte, després de l'enorme difusió de les tecnologies de la comunicació, de la introducció generalitzada del concepte de telepresència. Fins a quin punt s'estendrà al camp de l'objecte, la pèrdua de la seua condició "àurica", tal com descrivia Benjamin respecte a l'obra d'art amb l'aparició de la imatge fotogràfica6. Continuarem necessitant la transmissió de l'experiència estètica, de les idees, de les imatges, a través de la presència física de les obres artístiques? El concepte de presència de l'obra i de l'espectador en l'exposició encara continua sent important, però fins quan continuarà sent important l'ací i l'ara? 1 Vegeu Rosalind Krauss. La escultura en el campo expandido. VVAA(1985): La posmodernidad, Kairos, Barcelona. 2 Javier Maderuelo (1990): El espacio raptado. Mondaroni. 3 Vegeu Catherine David, Paul Virilio. Alles Ferting: se acabó (una conversación). Acción Paralela. Núm. 3. 4 Catherine David, Paul Virilio. Alles Ferting: se acabó (una conversación). Acción Paralela. Núm. 3. pàg.18. 5 Abraham Moles (1972): Psicología del espacio..Ed. Ricardo Aguilera. Madrid. Pàg. 15. 6 Walter Benjamin. La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica, en Discursos interrumpidos.