amb la intervenció de l´administració pública en la gestió cultural?
A continuació us presentem tres reflexions sobre la política cultural que ens poden ajudar a reflexinar davant la pregunta de l'enquesta
La gestión cultural de última generación
Toni Puig Ricart
La gestión cultural relacional que facilita, no servicios o productos: experiencias vitales a los ciudadanos. Ésta es la última generación: la del sentido común.
Para la cultura de las ciudades de Argentina, de sus provincias, del país, no sólo se necesitan una multitud de organizaciones culturales. Es urgente, además, que estas organizaciones trabajen en red, cómplicemente.
Pasaron los tiempos en los que la cultura era cosa de las administraciones o de las empresas. La cultura es cosa, básica, de los ciudadanos. Después, de sus organizaciones asociativas. Diversísimas. Y de las administraciones y las empresas. Con los creadores. La cultura es cosa de muchos. Todos, especialmente las organizaciones culturales, deben trabajar sumando ideas, recursos, proyectos, estrategias... Desde el diálogo, el pacto y el entusiasmo. Estamos lejos, pero ésta es la tendencia: relación permanente. Desde lo que cada una aporta.
Todas estas organizaciones deben, en lo que proponen, ultrapasar los servicios y los proyectos de calidad total. No son suficientes. Porque hoy, los ciudadanos -usuarios, compradores...- no les basta: desean y piden que cada libro, cada exposición, cada museo, cada festival, cada taller..., sea una experiencia llena de sentido, de sugerencia, para su vida que quieren llena, activa, creativa, comunicada, abierta y solidaria. Están por la cultura de la vida espléndida.
Lograr, continuadamente, estos dos retos es la tarea de los gestores culturales de nueva generación en cualquier organización cultural de Argentina. Seguro..
Polítiques municipals de lleure
Xavier Bretones, secretari general d?Esplais Catalans
Revista Espai de Llibertat.
Núm.: 12. Quart trimestre 1998
El fet de plantejar unes polítiques de lleure a nivell municipal s?ha d?abordar des d?un punt de vista en què es capgiri la situació actual. S?ha d?aprendre dels errors i proposar una manera més conseqüent. Fer-ho significa entendre el paper que tenen les entitats de lleure infantil i les relacions que les administracions locals mantenen amb aquestes entitats.
Fent una mica d?història trobarem que les entitats de lleure van ser en el seu moment una de les principals formes d?iniciació i de reivindicació democràtica, de replantejaments i innovacions pedagògiques. Aquestes entitats han demostrat durant anys una gran capacitat de treball envers l?educació dels infants i dels joves, resultat d?un model d?entitat difícil de comparar amb altres. Així doncs, les entitats de lleure són un dels exemples més clars del fet associatiu i de la capacitat que té la ciutadania per organitzar-se per millorar la qualitat de vida i especialment pel que fa a l?educació dels infants i joves.
Com que fa força anys que aquestes entitats existeixen les han vist passar de tots colors. En una primera etapa la gent més activa i "progressista" hi va trobar un molt bon espai per realitzar-se, tant que fins i tot, uns quants, van veure el camí per a fer-se una carrera pública i professional al servei de la tecnocràcia i de la gestió per la gestió! Sembla que ho hagin oblidat tot. És per això que s?hauria de revisar la tasca d?aquests cracks de les polítiques municipals, de la bona gestió i els bons aliments. Van ser els grans ideòlegs i executors de la política que s?esdevingué a continuació, que van consistir en fer entrar en crisi a les entitats, sota excel·lents i nets discursos de millora de la gestió, la tecnocràcia, el poder seductor de la imatge i l?empanada pseudo-europea.
Entre ells es va estendre el descrèdit del treball voluntari i compromès, i molts altres els van creure i fins i tot els van fer cas, segurament a falta de conviccions i idees. El resultat va ser que s?hi van dedicar molts diners per aconseguir-ho. Tot i així, les entitats de lleure han superat situacions difícils de precarietats en el camp de les llibertats, de recursos materials, econòmics, i de reconeixement de la seva funció social. S?ha demostrat novament que la gent és més intel·ligent que no ens pensem, i que no es deixa intimidar així com així davant de propostes enlluernadores en uns casos i de demostracions de força i prepotència en altres.
Ara, avui en dia, continuen havent-hi molts milers de joves, amb il·lusió i coratge, al capdavant d?aquestes entitats, i amb afanys de contribuir a l?educació dels més menuts. Ells, però, també necessiten formació i suport. No se?ls pot deixar sols ni fer-los la traveta. En aquest terreny les federacions d?entitats de lleure i les administracions tenen cadascuna la seva responsabilitat. Cal recordar que l?administració amb la seva actuació també educa, i més quan té la responsabilitat de vetllar per la qualitat de vida dels ciutadans, per la cohesió social i el progrés cultural, per la justícia i per la democràcia de la nostra societat.
Les polítiques municipals de lleure han de passar per repensar la relació que l?administració local té amb les entitats de lleure, repensar com s?organitza internament per definir-se, més i millor, com un poder col·laborador i al servei dels ciutadans.
Una política progressista s?ha de caracteritzar per la protecció del món associatiu. Ha de potenciar la seva activitat i reduir les desigualtats objectives que tenen les entitats laiques respecte de les catòliques, en matèria de recursos econòmics i d?infraestructura, per garantir la igualtat d?oportunitats entre les entitats. Els recursos han de ser suficients perquè les entitats puguin tenir locals en condicions dignes i aptes per a les seves activitats, i també per contribuir a la igualtat d?oportunitats de participació dels infants en les activitats, permetent a les entitats de lleure, per exemple, establir sistemes propis de beques.
L?acció municipal ha d?entendre que un centre d?esplai, en el cas dels federats a esplac, ha de ser un espai dels infants, una comunitat on nens i nenes siguin els protagonistes i autors del seu temps lliure, on es trenquin els esquemes consumistes de pagar i que m?ho facin tot. Un lloc on convisquin els infants amb joves compromesos i amb formació, que es plantegen una tasca fonamental de transmissió de valors. El millor monitor d?aquest esplai no és el que coneix moltes tècniques de plàstica i jocs, sinó aquella persona que es pren la vida com un projecte personal, que aprèn a escoltar els nens en un món on no se?ls escolta ningú.
Per conduir aquesta nova política cal afrontar dos plantejaments bàsics: un de ben tangible que consisteix en definir mesures de suport clares i decidides al funcionament de les entitats, i un altre de més simbòlic consistent en entendre les relacions entre persones, entre administració i ciutadans. Una relació que ha de ser més sensible, més generosa, amb més capacitat per escoltar i interpretar.
Entre les mesures de suport més tangibles anomenarem algunes. Per començar s?ha de tenir clar que l?atomització del moviment associatiu li resta força i potencialitat, per això cal apostar perquè cada grup estigui federat a nivell nacional. Les federacions són vertaders motors de canvi i de superació.
Per altra banda:
? s?ha de donar un marc estable de relació i suport als grups d?esplai i signar convenis a tres o quatre anys, discutits i redactats conjuntament, que acordin diferents línies de col·laboració i sobre tot defineixin el suport de l?ajuntament a l?entitat.
? s?ha de revisar les contrapartides que els ajuntaments exigeixen a les entitats de lleure, massa sovint abusives i desmobilitzadores. Massa vegades hem sentit dels ajuntaments la pregunta: I vosaltres que feu per la ciutat? Quina ironia, oi?
? s?ha de revisar encara més profundament les normatives de subvencions. Que són un altre exemple del poder tecnocràctic imperant i de la debilitat de la política i de les idees. Com ara la impossibilitat que hi ha per signar convenis de col·laboració o la dificultat, per justificar les subvencions; perquè cada vegada més es subvencionen projectes específics. Sabran ells que un grup d?esplai és ja un projecte específic, i que el seu funcionament és més important que celebrar la castanyada?
Podríem continuar fent llista de les actuacions i de les maneres de fer, d?entendre i de pensar que cal canviar. Però no voldríem acabar sense esmentar dos mites amb els quals cal acabar: El primer diu que donar suport a la formació dels monitors i les monitores no és competència dels ajuntaments, i l?altre, que els ajuntaments no han d?ajudar econòmicament més a les entitats perquè aquestes han de ser autosuficients i no han de dependre de l?ajuntament. Si tot això tingués una espurna de raó en podríem parlar, però qualsevol que conegui el món de les entitats de lleure sap que no és així ni de bon tros. Qui pensa que un ajuntament pot renunciar a donar suport a la formació dels seus ciutadans joves que s?organitzen i gestionen voluntariament i altruista una entitat que enriqueix la vida de la seva ciutat? Com es poden plantejar revisions a la baixa del suport econòmic quan aquest arriba al 5%, al 10%, potser al 20% del pressupost d?un esplai?
Per tant, cal capgirar la situació. Cal conèixer que darrera d?un grup d?esplai hi ha una vertadera escola de democràcia i ciutadania, conduïda per ciutadans de diverses condicions, pares, mares, monitors, monitores, nens i nenes. Cal entendre que aquesta gent són també la raó de ser de l?administració municipal.
Joves i cultura
Carles Xavier López (Técnic de Dinamització Cultural. Universitat de València) i Anna Escrihuela (Psicòloga. Master en Gestió de Serveis Culturals)
Sembla ser que les molèsties provocades pel botellot als carrers i places d?algunes ciutats i les morts de joves produïdes pel consum de substàncies a determinades «festes juvenils» han provocat el que es diu als magazines matinals de ràdio, un ampli debat social, que en alguns casos ha arribat a alarma social. ¿És que el mercat de l?oci i el consum cultural no funciona com cal? Què estrany, no va tot tan bé?
Sense entrar en l?anàlisi del sistema educatiu formal, de gran actualitat per la imposició de les noves reformes, amb la importància que té com a espai preferent d?establiment de relacions socials, de desenvolupament personal i de descobriment del coneixement, de la ciència i de la cultura, intentarem analitzar algunes de les claus que pensem són necessàries en la relació entre la cultura i els i les joves valencians.
El necessari lideratge del fet públic
No podem deixar tot en mans del mercat, entre altres coses perquè el mercat busca el que busca. El suport de l?Administració pública en tots els àmbits de creació artística i de forma integral en tots els moments de la creació cultural és necessari en general, però molt més amb els joves i per als joves, si volem en el futur una societat més cultivada i més democràtica.
Cal generar processos formatius que, complementant el sistema educatiu formal, ajuden a motivar els joves a sentir la passió per la cultura i puguen anar descobrint el goig de viure un espectacle en viu, un concert, una exposició o una estona de lectura? i que puguen tindre l?opció d?un oci actiu i formatiu davant la proposta comercial imperant. Processos que també servesquen per apropar-se a la creació en les diferents disciplines artístiques, per desenvolupar la capacitat creativa, l?intercanvi i les relacions personals amb altres joves amb inquietuds creatives a partir d?un taller, un curs, unes jornades o una activitat didàctica.
A més a més, cal potenciar i donar suport a la creació i la producció dels joves mitjançant certàmens, espais per a la creació, convocatòries d?ajudes econòmiques per a la producció cultural, assessorament i suport tècnic, cal afavorir i facilitar l?associacionisme, coproduir espectacles, en definitiva no és bo per a la nostra societat no facilitar i trencar les potencialitats artístiques, la innovació i la capacitat crítica dels joves.
I no seria complet, si des de les institucions públiques no es projecten accions que provoquen l?encontre entre els joves creadors i la ciutadania, i que segons la missió i la dimensió de les accions (festivals, programacions estables, esdeveniments multidisciplinaris?) puga ser un suport necessari per a donar la màxima difusió i afavorir la distribució de les creacions, i arribar als agents culturals (programadors, mitjans de comunicació, empreses culturals) per tal de començar el difícil camí de la professionalització.
Del Circuit Rock a Operación Triunfo
El buit institucional generat per la Generalitat Valenciana i l?Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), la seua institució especialitzada en serveis i activitats per a joves, amb la desactivació i desmantellament des de l?entrada de Lanuza a la Direcció General de l?IVAJ de programes com el Circuit Rock, la Mostra de Nous Creadors, el certamen literari Miguel Hernández, la Mostra de Teatre Jove, les beques Pepiniérès europees per a joves artistes, ha configurat un escenari on els i les joves valencians no han tingut possibilitat de mostrar les seues creacions, ni tampoc de gaudir de les dels altres.
Encara que el Pla Jove Valencià aprovat recentment planteja reprendre projectes culturals, que en la formulació ens recorden als concursos nacionals dels principis dels huitanta, ara per ara des l?aprovació no s?ha posat en marxa cap d?aquestes iniciatives. Tot sembla indicar que continuarem en el desert respecte a les accions que es programen des de la institució autonòmica, a no ser que Canal 9 siga capaç de produir un fenomen com Operación Triunfo a la valenciana, la qual cosa és molt difícil d?imaginar.
És veritat que algunes iniciatives perduren, com el Cinema Jove, i altres iniciatives reformulades s?han posat en marxa com és el cas de l?Orquestra Jove de la Generalitat Valenciana des de l?Institut Valencià de la Música, i que ens queden les iniciatives de les universitats valencianes i d?alguns ajuntaments que continuen des dels equips i equipaments de joventut i cultura oferint projectes que donen suport a la creació, la producció i la difusió de la cultura dels joves i per als joves, siga amb vocació local, comarcal, o fins i tot d?àmbit autonòmic o estatal.
També no podem deixar de mencionar l?esforç d?entitats socials com Ca Revolta, iniciatives de reflexió de les polítiques culturals a internet com e-valencia.org, i l?aposta de programació musical de sales de concert com Roxy i República, que van ocupant, sense cap ajuda pública, els buits generats per l?absència de polítiques de promoció cultural destinades a la població juvenil.
Mirant cap al futur
Les noves tecnologies, la seua repercussió en el canvi de les relacions socials, la tensió entre la cultura, la llengua pròpia i la multiculturalitat, la riquesa de l?hetereogeneïtat i de la interculturalitat front als perills de la homogeneïtzació, la ignorància i el racisme, la mercantilització de la vida front a la militància per la transformació sociocultural, el triomf dels valors de l?èxit? són qüestions que ens deuen preocupar i que han de ser reflexionades des de les administracions públiques i des de les associacions i col·lectius juvenils. Aquestes reflexions han de ser plasmades en serveis i activitats i inevitablement en un canvi de la metodologia de fer les coses.
Indubtablement la potent indústria cultural ha configurat un panorama d?estandarització dels gustos i hàbits culturals dels joves que al mateix temps provoca unes majors dificultats a l?hora d?establir estratègies de promoció cultural que siguen capaces de generar alternatives que no signifiquen la satisfacció del mercat, sinó el desenvolupament personal i col·lectiu. La innovació i la creativitat, l?assignació de recursos econòmics, la posada en marxa d?equipaments específics, l?establiment de polítiques integrals de joventut (on la cultura siga un dels pilars fonamentals), la formació i contractació de professionals de l?animació juvenil, l?estudi de la realitat juvenil i la cogestió de serveis i activitats amb el teixit social, les empreses culturals i els mitjans de comunicació són elements imprescindibles per a una intervenció des de l?àmbit públic i intentar resoldre problemes socioculturals com els apareguts als mitjans de comunicació els últims mesos o els que eixiran més prompte o més tard.
|